La família i Internet: ni papa-nates, ni pare-noics

A La família en digital, Jordi Jubany ens orienta amb un text amè i enginyós perquè ens acostem sense neguits a aquesta cultura tecnològica dins de la qual ja vivim immersos. Diu Carles Capdevila al pròleg:

AqueLa familia en digital defst és un llibre pràctic, útil i necessari. Molt oportú.

Confesso que estic entusiasmat amb el món connectat. Si quan jo tenia 10 anys hagués desitjat tocar l’ukelele, hauria estat pràcticament impossible, al meu poble, els Hostalets de Balenyà. Si avui un nen de 10 anys posa ‘ukelele’ a Google, en pocs segons tindrà accés a la compra en línia de l’instrument, a partitures, a vídeos tutorials. És evident que això és un gran avenç. I podria posar exemples més transcendents: accedir a malalts de tot el món que pateixen el mateix que tu, accedir a resultats d’investigadors que investiguen el mateix que tu, etc.

Confesso que estic preocupat pel món connectat. Sobretot perquè costa educar els fills en una tecnologia que als adults sovint ens converteix en addictes mal educats. I perquè si la tecnologia facilita tant les oportunitats i accelera tant els processos, evidentment també ho fa amb els riscos.

Però potser el que més m’atabala, i per això celebro el sentit pragmàtic, divulgatiu i global del llibre d’en Jordi Jubany, és com ens enfrontem a la tecnologia. O surt el papa-nates, aquest pare capaç de dir que el seu fill és tan intel·ligent que als dos anys ja sap fer anar un iPad, o surt el pare-noic, aquest progenitor que veu Internet com un niu de pederastes, terroristes i maltractadors.

No, senyor papa-nates, si el seu nen de dos anys fos tan intel·ligent no posaria els dits a l’endoll, i també ho fa. No, senyor pare-noic, ni la pederàstia ni el terrorisme ni els maltractaments no són invents d’Internet, no podem confondre l’eina amb com s’utilitza.

 

Viure en digital: mil oportunitats per aprofitar

La familia en digital defLa família d’avui viu també en digital. I és que la societat canvia molt de pressa i les noves tecnologies arriben a tots els sectors i a totes les persones. La proliferació de mòbils, tauletes i ordinadors connectats a Internet està canviant la nostra forma d’organitzar-nos, divertir-nos, llegir, aprendre, comunicar-nos, cuidar-nos i, fins i tot, de viatjar.

Jordi Jubany, autor del llibre La família en digital (15 de febrer a llibreries), ens convida a pensar què estem fent i com ho estem fent, tal com diu  Carles Capdevila al pròleg; si ens apropem a la tecnologia com un problema o bé com una oportunitat que podem aprofitar. I que cadascú ho faci des de la seva mirada particular. Es tracta d’un llibre útil per reflexionar sobre com les diverses generacions podem acostar-nos plegats a la cultura digital (creant, participant, compartint) i ens orienta, per tal de saber gestionar la dispersió i la desconnexió.

El text posa de relleu la importància d’entendre el nou entorn perquè té conseqüències a les nostres vides. Posem dos exemples de mal ús de les xarxes socials:

1. El Barça descarta el fitxatge d’un jove futbolista que havia fet uns tuits ofensius: http://www.ara.cat/esports/barca/Barca-es-reforca-Xemi-Fernandez-Sergi-Guardiola-Moises-Delgado_0_1493850754.html

2. Despatxen un professor universitari (una persona adulta i, se suposa, amb més criteri) per haver insultat a les xarxes socials: http://cat.elpais.com/cat/2016/01/12/catalunya/1452617583_382111.html

Per això, l’autor ens alerta que, com en d’altres aspectes que influeixen en el nostre desenvolupament personal i social, cal que ens EDUQUEM; en present, des d’ara mateix perquè estem immersos en la cultura digital, i en plural perquè, vulguem o no, ens afecta a tots.

Jo vull guanyar! Cooperar per competir

EntrenaL’entrenador s’asseu davant els jugadors, nois de tretze i catorze anys. Són al vestidor.  Els pregunta què poden millorar fins al final de la temporada perquè vol que cada noi verbalitzi els seus punts forts i les seves debilitats. Un a un, els nois exposen allò que els sembla que han d’aprendre a fer millor: entrades a cistella, passades, llançaments… Un d’ells expressa, però, el sentiment de tot el grup: Jo el que vull és guanyar!

Joan Arumí, professor i entrenador, explica una experiència personal que el porta a replantejar-se l’esport com un mitjà ideal per conviure i cooperar. Ho fa a través de la narració d’una història, la història d’un equip de nois adolescents i de les vivències que passen a dins del vestidor i el camp de joc.

A partir de les paraules, els gestos i les emocions dels protagonistes l’autor reflexiona per anar més enllà dels discursos simplistes sobre l’esport i els seus valors. O per aprofundir amb l’esport com una activitat complexa i d’alta qualitat pedagògica més enllà de classificacions senzilles i excloents sobre si l’esport és educatiu, és competitiu o és de lleure.

És des d’una òptica pedagògica, que no deixa de banda la competició, que l’autor mira cap a l’escola i cap a estratègies didàctiques.  Apareix a l’equip la cooperació, entesa com a habilitat comunicativa, i això significa que els nois s’han d’animar, s’han d’ajudar o han d’assumir responsabilitats per tal que l’equip competeixi cada vegada millor. Perquè «la cooperació és el fonament del desenvolupament humà, permet tirar endavant projectes comuns que de manera individual serien impossibles».

Tot aquest bagatge que conté el llibre el fa idoni per a qualsevol persona interessada en l’esport i l’educació. Per mestres i professors, per entrenadors, aficionats a l’esport i esportistes i, sobretot, per mares i pares amb la curiositat per descobrir tot allò que poden aprendre els seus fills practicant esport.

Joan Arumí ens regala una lliçó d’humilitat i orgull: cooperar per competir… i per guanyar-hi tots.

Però què preteneu?

coberta twitter DEFINITIVA.inddHi ha accions de protesta que tenen un mètode equivocat. No convoquen l’atenció de ningú perquè no corresponen al sistema polític en què es viu. Una acció de protesta s’ha d’articular pensant en quina resposta pot rebre de les institucions que tenen el poder i si realment pot canviar les regles del joc. Igualment, un moviment social no pot sorgir només a partir de l’espontaneïtat de les xarxes socials.

Les accions legals dutes a terme per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), per exemple, són experiències en què el lideratge de l’acció els porta el moviment. El marc institucional ha de donar una resposta, però aquesta resposta és provocada íntegrament per les accions estratègiques de l’acció organitzada.

El que explica l’èxit de la PAH és el que defineix la seva pròpia naturalesa: un moviment social que, sota un consens previ sobre els motius de lluita i sobre el mètode de protesta, té objectius a llarg termini. Els activistes de la PAH, sis anys després que la plataforma comencés a funcionar, continuen generant amenaces al sistema polític defensant un dret fonamental, l’accés a un habitatge digne.

Són algunes de les conclusions que Santiago Giraldo destaca en el seu llibre, Més enllà de Twitter. De l’expressió indignada a l’acció política, una anàlisi rigorosa i detallada sobre el poder i les limitacions de les xarxes socials en les lluites de carrer.

Avis i pares, educació co-operativa

Coberta àvies i avis desplegada_ 09_07_15-page-0El desig no és directament proporcional a la possibilitat. Aquesta asseveració es compleix també quan parlem de la implicació de la gent gran, els avis i àvies, en l’educació de la canalla.

Per moltes ganes que tinguin les àvies i els avis d’ajudar en la criança dels infants no sempre poden fer-ho; no sempre estan disponibles. La seva dedicació està condicionada per molts factors: l’edat, la salut, la mobilitat, les activitats que fan… No és just, doncs, que donem per descomptat que els avis es faran càrrec de la canalla en qualsevol moment. La gent gran ha de poder aprofitar els últims anys de la seva vida per fer allò que desitja: estar amb els néts, però també anar al gimnàs, fer cursos, sortir o viatjar.

Entre les diferents generacions familiars, diu M. Jesús Comellas al seu darrer llibre, Àvies i avis que malcrien… i eduquen, no hi ha una única manera de relacionar-se. Cada generació ha de poder plantejar desitjos, possibilitats i dificultats. Però la responsabilitat educativa és dels pares i els vincles afectius entre avis i néts no s’han de supeditar al suport que els avis puguin dedicar a la canalla.

L’estimació i l’empatia, la fusió amb l’altre, és la força que aglutina els humans

Educació empatia«L’ésser humà és un sistema funcionalment individualitzat però interdependent alhora dels altres amb qui interacciona formant el teixit social.

L’ànsia de relació és un desig  poderós dels éssers humans. Com a éssers fràgils que som, necessitem de la comunió amb els altres, de la proximitat, del contacte, de la comunitat. Esdevenim humans a través de l’altre. L’altre dóna sentit a l’individu, ja que la seva trobada fa present la seva humanitat. Tenir consciència d’aquesta interdependència i acceptar-la és el primer pas per a l’obertura, conscientment volguda, cap a les altres persones.

L’establiment de  vincles amb els altres ens ajuda a identificar-nos amb ells i a sentir que els altres i nosaltres som humanament el mateix. La consciència d’unitat apareix quan, siguin quines siguin les diferències (físiques, culturals, ideològiques, socials … ), connectem amb els sentiments compartits  (com l’alegria, l’amor, la por, la tristesa, la ràbia) i ens identifiquem amb  les necessitats que tots tenim en les experiències vitals trasbalsadores, com les malalties greus i els dols.

El contacte amb l’altre, però, és percebut en ocasions com a una amenaça per a la pròpia estabilitat, amb por a perdre l’equilibri personal, per inseguretat davant de possibles reptes per a un mateix. La pròpia vulnerabilitat, quan això passa, ens menarà a crear cuirasses en les quals ens voldrem refugiar. Serà la capacitat de gestionar les pròpies emocions la que ens pot facilitar la superació d’aquests entrebancs.  A partir de la pròpia relació empàtica, de la pròpia connexió i comprensió endins, es pot descobrir, connectar i comprendre enfora, interactuant empàticament, mantenint alhora el propi equilibri.

L’individu crea relacions i aquestes, al mateix temps, creen  l’individu i tenir-ne coneixement ens ha de servir per implicar-nos de manera honesta en cada interacció amb plena consciència de com nosaltres influïm en la vida de les persones amb les que ens relacionem. La biologia  de cada ésser humà depèn dels altres i per això cal assumir la responsabilitat de ser conscients i sensibles a aquesta influència, especialment quan es té el compromís d’educar nens i nenes, nois i noies.»

Anna Carpena, especialista en educació emocional i autora de L’educació de l’empatia és possible.

Una abraçaaaaada!

plush-bear-momEstimulen les endorfines, proporcionen benestar i redueixen la intensitat del dolor, físic o emocional. No tenen efectes secundaris, són un recurs renovable i són totalment gratuïtes. Parlem d’abraçades i carícies. No les estalvieu; prodigueu-les! Aquest és el consell que ens dóna Anna Carpena, al seu nou llibre L’educació de l’empatia és possible (1 de setembre a llibreries).

I si tothom sap que les carícies proporcionen alegria i plaer, per què ens n’estem? Com és que no acariciem més sovint els nostres fills? Com és que alguns mestres han negligit tot contacte físic amb els alumnes per por que les seves accions es puguin interpretar malament?

Carpena recomana als educadors (mares i pares, en primer lloc) buscar el contacte físic amb la canalla. Sovint no tenim prou en compte el paper positiu de fer una moixaina i ho evitem. Però el desconeixement dels efectes beneficiosos d’abraçar-nos i tocar-nos fa que, a la llarga, tots hi perdem.

L’autora proposa una llista llarga, però no exhaustiva, per promoure el contacte directe amb els infants:

  • Agafar la mà
  • Xocar les mans
  • Passar el braç per l’espatlla
  • Esbullar els cabells
  • Fer un pessic a la galta o a la barbeta
  • Acaronar les galtes (dels més petits)
  • Resseguir el nas amb la punta de l’índex

És tan fàcil! A l’abast de la nostra mà!

A casa dels avis, m’ho deixen fer

Coberta àvies i avis desplegada_ 09_07_15-page-0M. Jesús Comellas confessa que va escriure el seu últim llibre, Àvies i avis que malcrien… i eduquen (1 de setembre a lllibreries), amb la intenció de fer comprendre quin lloc ha d’ocupar cada generació en el sistema de relacions familiars i quina tasca pertoca a cadascú en el procés d’acompanyament dels infants. Perquè, quantes vegades no hem sentit (o no ha sortit de la nostra pròpia boca) una expressió com aquesta: “els avis ho consenten tot als néts”?

Si els pares i les mares parlen de la relació entre avis i néts en clau de conflicte no és perquè no comptin amb el suport dels avis, sinó perquè potser els avis no segueixen sempre les normes que els pares consideren adequades a l’hora de tenir cura de la canalla. Però és que a vegades els pares exigeixen als avis allò que ni ells mateixos no fan!

Comellas, psicòloga i assessora en matèria educativa, ho té clar: les relacions de la canalla amb els avis i àvies aporta beneficis al nucli familiar i al conjunt de la societat. Per això, ens convida a posar-nos en la pell de cada un dels protagonistes d’aquesta relació a tres bandes (avis, pares i néts) i retrobar l’equilibri i l’harmonia familiar que mai no hauríem d’haver perdut.

De qui sóc fill?

Educació empatiaConstruir la pròpia identitat és una necessitat i un dret. I per als nens adoptats és una tasca que requereix un esforç especial. Anna Carpena hi dedica un ampli apartat al seu nou llibre, L’educació de l’empatia és possible (1 de setembre a llibreries). Durant els dos primers anys de vida, la presència d’una figura principal, vinculada afectivament amb el nadó, és essencial, tal com estableix John Bowlby (1998) en la seva teoria del lligam o aferrament. Als nens i nenes d’orfenats els ha mancat aquesta referència i, per això, quan ja són amb pares i mares adoptius, encara arrosseguen seqüeles: el fet de sentir afecte i de sentir-se estimats els pot provocar ansietat perquè senten que també poden perdre aquesta estimació.

Comprendre el comportament d’aquests nens i nenes significa comprendre la seva angoixa i la falta de recursos que tenen per fer-hi front. Els adults del seu entorn (famílies adoptives, equips d’escola, etc.) han d’aprendre a descodificar els seus missatges d’expressió de malestar i de petició d’ajuda. Molts d’aquests infants no saben gestionar les emocions de por, tristesa, ansietat o ràbia. Sovint tenen poca tolerància a la frustració.

La vulnerabilitat d’aquests infants fa necessària molta empatia a qui en té cura. Quan se’ls avisa o se’ls renya, se’ls ha de deixar clar que l’amor hi és igualment. Perquè hem de tenir present que la por de ser abandonat de nou plana sempre per sobre de l’infant adoptat.

Segur que tens empatia?

Educació empatiaQuè seria de l’educació si els mestres no experimentessin les emocions que senten els alumnes? I quina mena de pares i mares seríem si no sabéssim posar-nos en la pell dels nostres fills? És essencial comprendre les motivacions, les dificultats, les alegries, etc. d’aquells a qui ensenyem per facilitar que flueixin per l’aprenentatge de la vida. Són paraules que Rafael Bisquerra, un dels màxims experts en educació emocional, ha escrit en el pròleg del nou llibre de la seva amiga, Anna Carpena: L’educació de l’empatia és possible (1 de setembre a llibreries).

Pel títol ja veiem que no ens trobem davant d’un altre llibre que desgrana les excel·lències de l’empatia. Anna Carpena ha fet un esforç per fer arribar als lectors orientacions, recursos i estratègies (un terç del llibre) que abonen la seva tesi de fons, una tesi tan sensata com revolucionària: els adults tenim el deure de desenvolupar aquest sentiment en nosaltres mateixos per poder educar la canalla en l’empatia.

L’experiència viscuda entre els zero i els cinc anys és el factor que més influeix en el futur desenvolupament emocional i intel·lectual de les persones, tal com demostren diverses investigacions científiques. Si som capaços de satisfer les necessitats bàsiques de la canalla en aquestes edats, els ajudarem a ser empàtics. I això significa ser compassius, ser altruistes…En definitiva, els ajudarem a ser més feliços.